«Només sóc un peó, igual que tu, i els peons no fan mai escac i mat… decideixen les figures», li engega el comissari Tordera a Hèctor Barrera, periodista de successos. Cavall i rei de Ferran Torrent és una novel•la de sèrie negra que ofereix una sarcàstica visió de la València de finals dels vuitanta i amb molta mala bava, quasi fregant la grolleria, retrata el món de la premsa i la política.

El títol es refereix al cavall i rei del joc d’escacs? Significa cantar les quaranta (cavalls i reis) al joc de cartes? Segurament l’autor empra la frase per cantar les quaranta a la societat valenciana. Però, vés a saber. Si algun dia me’l trobo li ho preguntaré.

Ara bé, cantar les veritats, és perdre les amistats. En el joc de la política, com al d’escacs, s’ha d’evitar estar en escac, amenaçant al rei, la peça més valuosa. El cavall, com el de Troia, és la figura que s’endinsa al bosc de l’adversari per destrossar tot el que se li posa pel davant i no està ben defensat. A vegades el rei ha de sacrificar peons per fugir d’emboscades o s’ha d’enrocar, parapetat a la torre de guaita, la torre de guaita que s’haurà de destruir. Com a la cançó infantil, serà un patge o un peó l’encarregat d’enderrocar-la?

A què respon aquesta digressió sobre cavalls i reis? En el cas de Lloret pot servir per il•lustrar l’actuació d’algunes autoritats i representants de diverses institucions gremials que no accepten cap crítica per mesurada que sigui. Insulten i amenacen quan no els hi és favorable i aplaudeixen amb copets a l’esquena quan es posa a parir a l’adversari. Sembla com si la consigna fos no parlar de res que no afavoreixi la imatge idíl•lica del poble. S’intenta amagar el cap sota l’ala amb la vana pretensió d’evitar notícies poc afalagadores? Tard o d’hora se sap allò que s’intenta disfressar, tergiversar i ocultar. La majoria dels joves visitants no són turisme familiar ni esportiu. Es pot estar a favor del PEIN de Pinya de Rosa. O creure que la sèrie “La Ratjada” era una aposta arriscada. O pensar que patrocinar la web de Ronaldinho era malgastar diners. O que la piscina projectada és una obra faraònica. O que anar a no-sé-a-quantes fires serveix per ben poc a l’època d’Internet.

Malament quan es vol evitar parlar de tot allò que no és avantatjós. Tampoc cal muntar shows perquè la premsa es faci ressò d’una esbiaixada propaganda d’il•lusions renovades i promeses assolides. Seria més fàcil admetre errors sense temor al què diran ni preocupar-se per si l’adversari se n’aprofita. Seria més fructífer respondre a les crítiques amb arguments i contrarestar les relliscades amb esforç i treball. En resum, practicar la transparència que sempre es promet als programes electorals.
El tarannà de la gent de Lloret es caracteritza per encaixar les sortides de mare d’aquells que com voltors s’han dedicat a denigrar el poble en qualsevol circumstància com més tràgica millor. I, generalment, la resposta ciutadana ha estat de qualitat. Malgrat tot, ja fa temps que el temor a la repercussió de noticies dolentes ha instaurat una mena de llei del silenci.

Potser, passada la temporada turística, caldrà reflexionar sobre la cursa d’obstacles reals o ficticis que alenteixen els canvis que necessita el nostre poble. El toc d’atenció passaria per evitar exclusions sectàries i comptar amb qualsevol persona que defensi honestament els interessos de la col•lectivitat. Així de senzill. Aleshores els peons ocuparien el lloc a primera línia de combat per defensar cavalls i reis disposats, sense trampa ni cartró, a jugar una apassionant partida d’escacs.

Etiquetes: Lloret de Mar